Vull agrair als organitzadors dels actes de commemoració de l’1 d’octubre a Valls que, a través de Jordi de Bofarull, m’hagin encomanat aquest parlament.
Vuit anys després, i amb tot el que s’ha esdevingut en aquest temps, vull començar amb l’afirmació que té tot el sentit commemorar aquesta data per recordar que l’1 d’octubre de 2017 es va produir una revolució amb pocs precedents en la història. En primer lloc, perquè va ser absolutament pacífica, però sobretot perquè era l’expressió d’un ideal i d’una espectacular manifestació de confiança en els grans principis de la democràcia: la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre les persones i els pobles. És habitual que les grans concentracions de persones es posin en marxa per interessos immediats: la fam, la misèria, la guerra, i que es mobilitzin els grups socials més desafavorits, els que viuen en pitjors condicions. La revolució de 2017 va ser obra de persones de tots els estrats socials d’un poble. També és corrent que les revolucions siguin violentes, s’utilitzin armes, hi morin persones, s’executin revenges covades durant molt de temps. La revolució de 2017 va ser pacífica per part dels revolucionaris i extraordinàriament violenta –dintre dels paràmetres occidentals– per part de l’estat.
Potser és útil recordar que, davant la mobilització pacífica dels catalans, el regne d’Espanya, a través del govern i de tots els partits centralistes, des de l’extrema dreta a la hipotètica esquerra, va reaccionar sense possibilitar el diàleg, amb l’enviament de militars a Catalunya i amb una furibunda campanya d’atac sense contemplacions i sense excloure cap procediment, ni la mentida sistemàtica ni la força bruta. Anys abans, els poders fàctics havien creat un partit d’extrema dreta, Ciudadanos, que va tenir un paper determinant en l’exercici d’aquesta violència. Malgrat tot, el dia 1 d’octubre el poble va respondre i va exercir el dret de vot amb llibertat i contra el totalitarisme desplegat en forma de militars a l’abordatge dels centres de votació, amb el resultat de destrucció d’urnes, d’intimidació dels votants i d’atacs físics i sanguinaris a la població. Potser també cal recordar que bona part dels partits polítics que sempre s’autoqualifiquen d’esquerrans i fins i tot de revolucionaris van actuar com a agents de la reacció: l’actual president del govern espanyol i el seu partit donant suport als seus suposats adversaris polítics, llavors al govern; els successors del Partit Comunista intentant evitar el diàleg parlamentari, amb tots els mitjans al seu abast, i, arribada l’hora de la votació, quan van comprovar que no la podien impedir, amb la delació dels seus companys parlamentaris, ensenyant el vot negatiu a les càmeres de la televisió, la manera més pràctica d’assenyalar quins eren els parlamentaris que s’havien de posar a la presó, com, en efecte, poc temps després es va esdevenir. Estaven ben informats i es van protegir. Serà molt difícil que algun dia algú es pugui creure les seves proclames revolucionàries, tal com van actuar a l’hora de la veritat. Les revolucions obliguen a la definició i després les coses ja no són tal com semblava que eren abans. La revolució de catalana 2017 va provocar aquest efecte i va descobrir fins a quin punt la monarquia espanyola no s’ajustava als paràmetres democràtics. Els efectes immediats van ser empresonaments i exilis dels principals polítics i activistes catalanistes i l’execució d’un cop d’estat a l’empara de l’article 155 de la Constituició Espanyola, amb el vot a favor de l’extrema dreta –Ciudadanos i PP– i el centre –PSOE– espanyols. Entre altres coses, van aprofitar l’estat d’excepció per robar les obres d’art de la Franja de Ponent comprades pel Museu de Lleida. I no les han tornades, és clar.
Paga la pena d’enregistrar que la revolució va continuar: les accions en suport de la democràcia i la independència es van multiplicar durant anys i el poble no va fallar, ni quan escamots feixistes recorrien els pobles, en actuacions que recordaven les de les SA, per intimidar els habitants i arrancar llaços grocs. Ni tan sols davant les eleccions convocades durant l’estat d’excepció, amb tot l’aparat propagandístic dirigit a una victòria unionista i amb l’amenaça de no respectar els resultats si no eren favorables als colpistes, els van funcionar: les eleccions les va guanyar l’independentisme i si –democràticament contra el cop d’estat–es va forçar la devolució del govern autonòmic als partits independentistes això no va significar el retorn dels exiliats ni l’alliberament dels presos polítics.
La meva intenció no és fer la crònica política dels últims vuit anys sinó observar les conseqüències derivades de l’1 d’octubre i situar-nos en el present. S’ha de llegir com un èxit que la contundència del vot i les mobilitzacions catalanes a favor de la democràcia hagin provocat un desgast espectacular de les institucions espanyoles que, per reprimir l’exercici democràtic català, s’han abocat a la pèrdua de qualsevol possibilitat de crèdit: acusacions falses, per part dels poders polític i judicial, contra els líders activistes, els polítics, els CDR, als quals han acusat sense base ni contenció –fins i tot de terrorisme!–; empresonaments preventius sense mesura; judicis amb la sentència prèvia, persecució dels exiliats, etc. Avui el desgast de les institucions espanyoles –particulament les judicials– és tan intens que ja no respecten ni les lleis votades, com la d’amnistia, i fins i tot els que les defensaven s’han vist afectats per la incontinència d’una justícia majoritàriament militant en els preceptes de l’extrema dreta: recordeu la cantarella «s’han de respectar les decisions judicials» transformada en «els jutges actuen moguts per la parcialitat política» de l’actual president del govern espanyol. Similarment, els Comuns, a Barcelona, han governat amb l’extrema dreta per aturar l’independentisme. Tot això són èxits del moviment independentista, als quals s’ha d’afegir el fracàs dels jutges a l’hora d’extradir els exiliats.
Alhora, però, el fracàs dels partits polítics independentistes no ha estat menys espectacular: els resultats de les últimes eleccions el constaten i les enquestes electorals l’empitjoren. Podem disculpar la candidesa prèvia a l’1 d’octubre –creure en «de la llei a la llei» només pot ser vist com a innocent–, que no preparessin unes estructures d’estat que, ara ho veiem, no podien preparar des de la subjugació a un estat vigilant, i fins i tot una innocent confiança en la Unió Europea, però no una absoluta falta d’estratègia per a l’endemà de l’1 d’octubre. Mentre la gent que vol la independència organitzava sopars grocs, manifestacions al país i en capitals europees, talls de carrers i carreteres, silencis davants els jutjats, accions davant les presons, i tota mena d’actes, els partits polítics, sobretot els dos majoritaris, s’han dedicat barallar-se, a insultar-se, a llançar-se les acusacions més inversemblants i a considerar que el màxim enemic d’un era l’altre. No cal ser gaire espavilat per adonar-se que aquesta pràctica condueix al desastre, per als partits i, sobretot, per al projecte suposadament comú. Un cop comprovat que, de manera immediata, el pacifisme és més feble que el militarisme i la democràcia corrompuda, l’alternativa és la unió en resistència pacífica. Era el moment de parlar clar als seguidors, establir una estratègia i reforçar la cohesió interna del moviment, però això no és possible si no saps qui són els teus. Això no s’aconsegueix bescantant els aliats i donant el poder als adversaris. I molt menys amb presoners i exiliats entremig. Què ha passat? Molta de la gent mobilitzada ha arribat a la conclusió que aquest partits no volen la independència sinó, per sobre de totes les coses, destruir l’altre; i encara, cada facció interna destruir l’altra facció. Molts dels que els votaven els han deixat de votar i, entre molts, s’ha introduït la convicció que la independència és impossible. Vuit anys després, una victòria s’ha convertit en una derrota, no tant per la repressió de l’estat, que és evident que hi ha contribuït, però s’hi havia de comptar, com per l’actuació incomprensible dels partits independentistes, incomprensible si és que continuen volent la independència de Catalunya. La societat ha canviat molt en aquests vuit anys però, perquè l’independentisme torni a ser majoritari, s’ha de restablir la unitat i exposar un pla creïble. Els que vam fer l’u d’octubre, els que ens vam manifestar el tres, els que vam sortir una vegada i una altra i una altra en les manifestacions més multitudinàries del planeta en el segle XXI, els que vam caminar fins a Barcelona durant tres dies, no ho fèiem per un partit ni per l’altre ni per l’altre, ni que molts hi militessin, sinó per l’idea que ens convocava.
No ha estat aquest l’únic fracàs dels partits independentistes que han exercit el poder autonòmic, imprescindible mentre no n’hi hagi d’altre però que ara s’ha regalat a l’adversari. Per a mostra, un botó, un botó d’or: l’últim quart de segle, ells que podien, perquè governaven, haurien hagut d’evitar l’actual desgavell en l’ensenyament i l’educació dels infants i els adolescents. També haurien hagut d’evitar, ells que tenien les dades i les eines, la crisi de la llengua catalana, que avui hauria de ser majoritària entre joves i grans, entre autòctons i immigrants. No ho van considerar prou important. També això els ha passat factura. Que rectifiquin si tornen a aconseguir poder.
El món de 2025 és molt menys amable que el de 2017, l’Europa que va dissimular davant l’1 d’octubre avui està governada per la dreta més extrema, la ideologia reaccionària s’ha fet un lloc entre els votants independentistes i, contra la tradició democràtica del catalanisme, més se’n farà si els partits actuals no responen a les demandes de la societat catalana d’avui i continuen ancorats en tòpics còmodes però ineficaços que han de ser revisats, sense caure en les trampes del feixisme però atents a la realitat social. Qui juga, no dorm, diu un personatge de La febre d’or, de Narcís Oller. En aquest món en crisi permanent, que avui gira cap a la reacció però que, si el control tecnològic no ho impedeix, quan es faci evident que la reacció no soluciona res girarà en sentit contrari, l’opció de l’independentisme català és fer examen de consciència, reparar els errors comesos, actuar unit i esperar una ocasió propícia. Però si l’ocasió arriba, haurem d’estar preparats i no com ara, desunits i sense alternativa. Els temps de crisi són temps de grans perills i de grans oportunitats. És la lliçó de l’1 d’octubre, per això, no tan sols com un record sinó sobretot com una perspectiva de futur, l’hem de commemorar.